Al poblet

Eixa podria ser la traducció de "Au petit village", un restaurant atípic a Brussel·les. Més encara, tenint en compte que està situat en l'anomenat "barri europeu", és a dir, la zona on es troben les institucions europees.

El fet és que es tracta d'un xicotet restaurant molt casolà. Només obrin a hora de dinar de dilluns a divendres però paga la pena reservar. El restaurant, poc pretenciós, el porten una parella. Ell, d'origen algerià, te rep donant-te la mà i t'assigna la taula. Ella, d'origen grec, te rep directament a la cuina. Sí, és així. La principal curiositat del restaurant és que entres directament a la cuina on la cuinera va obrint les cassoles i explicant-te el menjar que ha preparat. Tu elegeixes el plat. En el meu cas, va ser un "gigot d'agneau", una pota de corder, amb verdures.


Menjar casolà, recent fet, amb un servei ràpid i molta amabilitat. En acabar, te serveixen un té amb menta gratis. I tot, per uns 20 euros, si arriba. Una molt bona opció per anar a dinar a Brussel·les.

Arròs amb cranc de mar

Enguany, la ruta turístico-gastronòmica va tindre un segon capítol. En esta ocasió, l'objectiu turístic va ser l'Albufera de València. El complement gastronòmic, i l'excusa per al viatge, va ser el restaurant La Sequiota, en El Palmar.

D'entrants vam prendre un all-i-pebre i unes molt bones anguiles a la planxa. El plat principal va ser un arròs amb cranc de mar. Tot això, acompanyat d'un vinet blanc de Dénia.

El menjar tot molt bo i el tracte del cambrer molt casolà i atent. Jo no posaria cap objecció a repetir l'experiència.

Entrecot amb tòfones

L'any passat vaig aprofitar les vacances d'estiu per començar el que espere que se convertisca en una tradició: anar a fer una ruta turístico-gastronòmica per Castelló, normalment per l'interior, amb el meu amic Josep Maria. Si l'any passat vam anar a Morella, passant per la Pelejana, Sant Mateu i Catí, entre d'altres, enguany vam anar cap al Penyagolosa.

Després de fer una parada en Atzeneta i de visitar l'ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, amb les inestimables explicacions de l'ermità Antonio, ens en vam anar cap a Xodos a dinar a l'Hostal Rural Casa Anna. A dia de hui, només tinc que bones paraules tant pel que fa al menjar com per a tots els detalls que van tindre tant Anna com Víctor, el seu home. Com a exemple, vam telefonar pel matí per a reservar taula i ens van preguntar si volíem menjar de menú o de brasa i ens la van encendre per a nosaltres.

D'entrants vam demanar uns caragols i uns rovellons a la brasa. Després, Víctor ens ofereix mig plateret d'olla perquè la provem. Com a plat principal, mengem un entrecot amb tòfones molt gustós. Per acabar, cuallada natural amb mel, cigaló de rom i patxarà casolà fet per Víctor. Tot excel·lent.

En les fotos, l'entrecot i una vista de Xodos, penjat dalt d'una roca.

Esmorzar del "txupinazo"

Esta entrada és més un comentari festiu que gastronòmic. Els sanfermins a Pamplona comencen cada any el dia 6 de juliol. Encara que el començament oficial de la festa és a migdia amb el txupinazo, el inici de la festa per a la gent de Pamplona és l'esmorzar d'eixe dia. Per segona vegada, vaig anar a esmorzar al Mesón del Pirineo al famòs carrer Estafeta.

Com el dia se preveu dur (de fet no saps mai quan tornaràs a menjar), fer un bon esmorzar és imprescindible. Enguany va ser el plat número 1, és a dir, pernil amb tomata fregida, ous i creïlles fregides. Tot això acompanyat per jarres de sagnia per començat bé el dia.

La prova gràfica, ací:

"Chuletón" o mitjana de bou

Les vacances les vaig començar el 5 de juliol i, només baixar de l'avió, me van portar a dinar al restaurant Txakoli Simón. Com no podia ser d'altra manera, el menú va ser el típic "chuletón", que he buscat i pareix que se diu mitjana de bou. La carn estava molt bona i la presentació va ser tradicional i pràctica: venia tallat i sobre una graella amb brases. De manera que se podia fàcilment elegir com de cuit el volies.

En la foto podreu vore'n un que pesava un poc més d'un quilo. Tenint en compte que la carn se paga a pes (33 euros el quilo) i que amb un quilo mengen bé 2 persones, el compte pot resultar al voltant de 30 euros per cap, depenent dels acompanyaments.

A banda del menjar pròpiament dit, l'ambient del lloc resultava molt acollidor, amb un jardí preparat amb taules on poder menjar ben a gust en estiu.

Com a curiositat, en baixar del cotxe, n'hi havia una forta olor a eucaliptus que igual me va predisposar positivament.

Benvinguda i a menjar

La idea d'este blog anava rondant-me pel cap des de fa quasi un mes. Les vacances, sobretot les llargues en d'estiu i cap d'any, solen convertir-se en uns excelents períodes per provar eixos menjars típics que no fa temps que no menge.

Al començament de les vacances d'estiu, vaig pensar que seria una bona idea recollir apunts d'alguns d'eixos menjars i compartir-los amb els amics. Si, a més, pot servir-li a algú com a recomanació, millor que millor.

Així que benvinguts a qui estigueu llegint-me...i anem a menjar.